 |
| Carbó, l'or negre |
 |
| Molta gent mal viu per culpa dels explotadors |
 |
| Camioner que transportarà el Carbó fins a Calcuta |
 |
| La feina és dura i mal pagada |
LES
MINES DE CARBÓ DE MEGHALAYA. SOMNIS ENNEGRITS.
L'estat de Meghalaya és ric en carbó,
un recurs que no fa massa que s'està explotant en tota la regió. Fa
només uns vint que és començà a extreure aquest mineral del
subsòl de de les muntanyes. Al principi les quantitats eren petites,
però de mica en mica les noves explotacions anaren apareixen per tot
l'estat, atraient a tot tipus de gent. Buscaven millorar les seves
condicions de vida, un somni clar en les seves ments, però que de
mica en mica s'ha anat enfosquint, convertint-se per la major part
d'aquests nouvinguts en un malson sense retorn.
Les terres on hi ha les mines
pertanyen bàsicament als Garos i als Khasis. La legislació india és
molt clara en aquest aspecte. En les zones tribals, els propietaris
de les terres són les mateixes tribus i aquestes terres no poden ser
venudes a cap foraster. Per tant en teoria, les mines haurien de
pertànyer als pobladors originaris. Ara bé la llei no parla
d'arrendaments, així que uns quants espavilats sabedors de la
riquesa que s'amagava en el terreny s'afanyaren a llogar les terres a
les tribus a uns preus irrisoris, Feren el negoci del segle,
condemnant als pobladors d'aquestes regions a mal viure, degut a tots
els danys col·laterals que comporta l'explotació de les mines de
carbó al costat dels seus petits pobles, sense l'ajut del govern.
Els barons del carbó, que són qui
han llogat les terres i qui vertaderament s'enriqueixen amb
l'explotació del negre mineral, són polítics, gent amb influència
que des d'un despatx s'embutxaquen milions de Rupies, mentre els
miners i les seves famílies malviuen en unes condicions
infra-humanes.
No es fan lleis que protegeixin als
miners o que controlin les explotacions de les mines, les quals no
tenen cap mena de seguretat. La majoria són mines il·legals,
teòricament desconegudes per l'estat. Els mateixos polítics i
governants estan estafan a l'estat que representen. Sinó hi han
lleis no hi ha control i per tant ningú sap exactament el nombre de
mines obertes, ni la quantitat de carbó que se n'obté i per tant
s'estalvien de pagar impostos. El carbó és negre i negre és el
diner que se n'obté.
La fisonomia d'aquestes regions rurals
ha canviat totalment, degut a l'elevada quantitat de persones que si
han establert. Gent vinguda del Nepal, de Bangladesh, de diferents
estats indis com Assam, Bihar, Uttar Pradesh, gent que hi ha emigrat
des del mateix Meghalaya. Tots buscant millorar les seves vides,
moltes de les quals s'han quedat enterrades sota les mines. Sense que
ningú les anés a rescatar, sense que ningú les plorés i a vegades
sense que ningú ho sabés.
Arriben a la mina i s'apunten amb
l'encarregat, que moltes vegades no sap quants miners hi ha dins dels
forats. Aleshores es distribueixen la feina, els que carreguen el
carbó extret en els camions, cobren unes 500 Rupies al dia, uns 8
Euros, els que es posen dins dels forats de les mines cobren per
carretó extret i en un dia poden arribar guanyar uns 16 Euros. Són
força diners, però en l'època de pluges treballen molt menys o
fins i tot paren l'extracció durant mesos. El diners que guanyen els
miners, no són invertits ni guardats. Sinó que se'ls gasten en
beure, dones i jocs. Uns entreteniments que els mateixos barons s'han
encarregat de subministrar a aquests llocs tan aïllats, per contra
aquests polítics no els ha interessat en invertir en infrastructures
per millorar les condicions de vida dels seus treballadors. La
majoria de miners estan atrapats, ja que a més els barons moltes
vegades els donen crèdits amb uns elevats interessos, perquè
puguin continuar jugant i bevent aleshores comença el camí de no
retorn, ja que els miners cada vegada estan més endeutats amb els
barons els quals a més són els propietaris de la majoria de
botigues de la zona.
Seria el mateix sistema que encara ara
utilitzen els terratinents d'algunes regions de brasil, per mantenir
els seus treballadors en unes condicions de semi-esclavatge.
Aquestes regions mineres estan
abandonades pel govern des del punt de vista social. Els miners i les
seves famílies viuen en cases fetes de plàstic on els mosquits
propaguen la malària arreu. No hi ha escoles per tant els nens i
nenes comencen a treballar a les mines des de ben joves. Moltes de
les famílies estan desestructurades i els nens i nenes deambulen per
la zona, intentant pispar una mica de carbó per poder obtenir alguna
Rupia. No tenen aigua corrent i els rius estan contaminats. No tenen
centres de salut, ni metges qualificats. Aleshores algunes persones
exerceixen com doctors, sense cap mena de titulació, es fan passar
per metges, sabedors que la zona està plena de malalts que no es
poden traslladar. El negoci està assegurat. Vénen moltes vegades
medicines caducades i a uns preus exorbitants, a més recepten
medicaments que no tenen cap mena d'eficàcia alhora de curar la
tuberculosis, el tifus, la malària, el Sida.... L'índex de
mortalitat en aquestes regions és elevadissim en comparació a la
resta.
Tot això és sabut pel govern però
no hi posa solució. Al contrari tots els funcionaris públics i el
mateix exèrcit estan conxorxats per endur-se una part del pastís.
La majoria d'aquestes mines es troben
en la regió fronterera amb Bangladesh. Com que la comunicació és
molt més fàcil amb l'estat musulmà, els camions carregats de carbó
travessen la frontera per transportar-lo fins on es troben els
compradors bengalís. El carbó que legalment pot transportar cada
camió és de 9 Tones, però transporten 16 Tones. Aleshores es
paguen a la frontera les taxes per només 9 Tones. Aleshores, una
part del què sobra serveix per comprar als guardes fronterers, a
l'exèrcit i a funcionaris indis de la regió. Una petita part se la
queda el transportista que la vendrà pel camí i la resta són
beneficis pel polític propietari de la mina.
El propietari de la mina és qui en
treu més profit. Ell que és el polític que hauria de vetllar pels
seus ciutadans vetlla únicament pels seus propis interessos. A més
han creat un sistema en el qual els miners i les seves famílies no
se'n poden deslligar, Empobrint-se cada vegada més, morint cada
vegada més joves sense que ningú hi faci res.
Una situació que és repeteix a tants
llocs del món.
Tan cobdiciosos som?